Encara que el Confucianisme i el Taoisme són les dues escoles de pensament
que més han influenciat a la Xina i que més s’han exportat a l’exterior, tampoc
podem obviar la importància d’una tercera escola de pensament que es va
desenvolupar a la Xina en el mateix període històric que el Confucianisme i el
Taoisme: el legisme, que en xinès es denomina fajia 法家.
Els fundadors d’aquesta escola de pensament varen ser, Shang Yang 商鞅 (390-338 a.C), Shen Buhai 申不害 (-- 337 a.C) i Shen Dao 慎到 (395-315 a.C). Tanmateix, Shang Yang va ser un
dels més importants perquè fou el primer en introducir a l’estat de Qin unes
reformes basades en les doctrines legistes. Gràcies a aquestes reformes,
l’estat de Qin va aconseguir derrotar a la resta d’estats i, el seu rei, Qin
Shi Huang, es va poder proclamar primer emperador de la Xina unificada l’any
221 a.C.
 |
| Han Fei Zi 韩非子 |
Tanmateix, el legista més conegut es sens dubte Han Fei Zi韩非子 (280-234 a.C). Han Fei Zi i Li Si 李斯 (280-208 a.C), que fou primer ministre del primer
emperador Qin Shi Huangdi, foren ambdós deixebles del confucià Xun Zi 荀子, de qui varen aprendre que la naturalesa humana és
dolenta de forma innata. Aquesta aspecte influiria enormement en la seva forma
de percebre els homes i la seva relació amb l’Estat i les lleis.
Han Fei Zi va escriure un llibre anomenat “El arte de la política (los
hombres y la ley)” en el qual exposa les seves idees legistes. En un dels
capítols dels seu llibre, Han Fei Zi fa una interpretació de l’obra de Lao Zi
que és especialment interessant per a comprendre millor e pensament taoista de
Lao Zi i les influencies que va tenir l’escola taoista en els legistes, especialment
en Han Fei Zi.
El caràcter fa 法 amb el qual es denomina l’escola legista,
significa “llei”, paraula que descriu perfectament l’essència d’aquesta escola
de pensament. Per als legistes, el més important era sens dubte la llei a la
qual havien d’estar subjectes tots els ciutadans d’un Estat excepte el monarca.
Encara que a la Xina ja existien els codis legals des de feia molts segles, en
l’antiguitat, especialment durant els primers segles de la dinastia Zhou, els
savis reis es varen caracteritzar per governar pel poder els ritus, que era el
model de govern defensat per Confuci. Governar pel poder dels ritus significava
que hi havia uns codis de conducta preestablerts que tenien el seu origen en
l’antiga tradició xinesa. Aquests codis de conducta eren com un pacte tàcit
entre el monarca i els seus súbdits, cada individu tenia un rol dins la
societat i unes obligacions moral que
havia de complir amb els altres membres de la societat, entre les quals qual
destacar les següents:
1.
El
culte als avantpassats. Aquesta és la pedra angular de tota la tradició xinesa
sobre la qual se sustentava tot. Tots els homes tenien l’obligació moral de
rendir culte als seus ancestres i fer-los ofrenes per apaivagar els seus
esperits i, d’aquesta manera, els vius poguessin rebre el favor dels seus
ancestres morts.
2.
Practicar
la pietat filial. Tot fill tenia l’obligació moral d’obeir, respectar i venerar
als seus pares, i sota cap circumstància contrariar-los, encara que els pares
estiguessin errant.
3.
Professar
la benevolència ren 仁 cap a la resta de
persones.
4.
Deure
moral de respectar els ritus ancestrals que regien les relacions entre els
diferents estats socials. Cada individu havia d’assumir el seu rol dins la
societat i dur-lo a terme amb diligència.
En aquest tipus de govern, la família i l’Estat eren una mateixa cosa, i de
la mateixa manera que els fill obeïen i veneraven als seus pares (pietat
filial), els súbdits acceptaven al monarca com a cap d’Estat, l’obeïen, el
respectaven i el veneraven com si fos un
pare. El monarca, per la seva banda, tenia l’obligació moral de professar la
benevolència cap als seus súbdits que li juraven lleialtat, havia de fer
ofrenes i rendir culte als seus avantpassats reials perquè els esperits dels
morts portessin bona fortuna al regne (que els camps proporcionessin bones
collites, evitar catàstrofes naturals i rebel·lions que poguessin fer perdre al
monarca el Mandat del Cel).
En aquest tipus de govern, els codis legals tenien una importància
secundària, ja que els més important era el deure moral de respectar les
relacions de protocol que s’establien entre els diferents estrats socials i que
es tenyien d’un fort matís religiós o sagrat.
Encara que a la Xina sempre han existit els càstigs xing 型 per males conductes, en aquest tipus de govern pels ritus, es tractava
d’evitar els càstigs severs amb l’objectiu d’adoctrinar a l’ignorant o
infractor i dur-lo pel bon camí. Segons Confuci, quan hom aplicava el càstig
sever (pena de mort, tortures, etc.) era perquè quelcom no funcionava
correctament dins la societat i el govern, quelcom no s’estava fent
correctament i, aleshores, la gent no sabia a què havien d’atenir-se.
Tanmateix, els legistes apostaven per un govern que només es regís per un
codi legal que estigués a l’abast de tothom, que tothom el pogués observar i
conèixer per tal de no gosar infringir-lo. Per tal que tothom sabés a què
atenir-se, calia que el codi legal es publiqués a totes les ciutats i pobles, i
fer que fos llegit en públic per oficials estatals amb l’objectiu que el seu
coneixement arribés a totes aquelles persones que no tenien accés a
l’escriptura. Aquest codi legal havia d’ésser explícit i respectat al peu de la
lletra, en cas contrari, els càstigs serien ineludibles, extremadament severs i
cruels.
Quan les reformes legistes foren introduïdes a l’estat de Qin i,
posteriorment, a tot el territori xinès de la dinastia Qin, la societat i el
govern s’organitzaren de forma que s’assegurés l’estricte compliment de la llei
i s’evités la formació de camarilles que poguessin confabular i conspirar
contra l’emperador. Entre les reformes que es dugueren a terme cal destacar la
reorganització familiar i la supressió dels drets i privilegis de
l’aristocràcia que passava a estar subjecte a la llei igual que la resta de
súbdits de l’imperi. L’emperador quedava com a únic membre de la noblesa,
trencant així amb la tradició confuciana de respectar els antics llinatges
nobiliaris.
Pel que fa a les famílies, es va reduir el seu nombre de membres, posant
fi, d’aquest manera, a la tradicional família nombrosa que defensaven els
confucians. Les famílies i tota la societat estaven organitzades en grups de
responsabilitat mútua, amb la qual cosa, si algú sabia que una altra persona
havia infringit la llei, aquesta persona tenia l’obligació de denunciar a la
persona infractora; en cas contrari, rebria el mateix càstig que l’infractor,
càstig que també es faria extensible a la resta de membres del seu grup.
[…] Para que una nación sea fuerte e invencible,
pues, cuatro cosas son necesarias: que el pueblo observe la ley y apoye al
ejército con unanimidad total; que el pueblo aprecie lo que es bueno para la
nación entera y desprecie lo que sea bueno sólo para algunos; que todo el
pueblo sea delator, con lo que nadie osaría violar la ley, y que la ley sea
clara e impida todo desorden social. Sólo cuando una nación haya logrado estas
cuatro cosas será fuerte, y decaerá si no las logra […].
(Han Fei Zi. El arte de la política. Capítulo 54: los hombres y la
ley)
Amb un sistema com aquest que en la societat
actual titllaríem de dèspota i dictatorial, les persones vivien en un estat
d’alerta permanent, atemorides per la llei, i no s’atrevien a formar aliances ni
conspirar per por a ésser denunciats per les persones més properes.
L’essència del legisme es pot definir en tres
paraules clau:
La primera d’aquestes és fa 法, és a dir, la llei.
L’Estat havia de disposar d’un codi legal en el qual s’explicités els delictes
i els càstigs corresponents en cas d’infringir la llei.
Ningún gran hombre fundaría su gobierno en el
principio de satisfacer los deseos de los hombres, pues los hombres sólo buscan
su provecho material, sino en la ley, con sus premios y sus castigos. Y
gobernaría aplicándoles castigos extremadamente rigurosos, mas no por odio sino
por amor, porque es gracias al rigor de los castigos que nadie osaría violar la
ley y las naciones y los pueblos vivirían, así en paz.
(Han Fei Zi. El arte de la política. Capítulo 54: los hombres y la
ley)
Els legistes no veuen la llei com quelcom
estàtic i inamovible com els ritus confucians, sinó com quelcom dinàmic i
subjecte a canvis segons les circumstàncies del moment. En aquest punt es pot
apreciar la influència taoista que tot està mutant de forma permanent i que,
per tant, l’home ha d’adaptar-se a aquest equilibri natural i obrar segons les
circumstàncies del moment.
[…] Para llegar a bien gobernar, pues, no hay más
que un camino: el de abandonar la aplicación de las normas inmutables y seguir
una ley que dé estabilidad a la nación, siendo una ley que da estabilidad
aquella que cambia con los tiempos. De esta suerte, para que el gobierno dé
buenos resultados ha de emplear medias amoldadas a cada situación social
concreta: mientras que para dominar a un pueblo corriente, por ejemplo,
bastaría con deshonrar u honrar verbalmente a sus hombres sin ser necesaria la
ley, para dominar un pueblo astuto convendría otorgarle premios e inflingirle
castigos.
Actualmente, dado que todo ha cambiado, se han de
adaptar los métodos de gobierno a los tiempos, o los desórdenes sociales serán
inevitables, y se han de reemplazar las antiguas amenazas verbales por leyes
que sometan a los hombres astutos actuales, como los confucianos, o la
decadencia de las naciones será inevitable. De ahí que los grandes hombres
gobernarían aplicando una ley conforme a los tiempos y modificando la ley según
los pueblos fuesen astutos o no.
(Han Fei Zi. El arte de la política. Capítulo 54: los hombres y la
ley)
La segona paraula clau és shu 术 que literalment vol dir “tècnica” o “art” i que fa
referència a l’habilitat del monarca per manipular els seus ministres i
consellers. El monarca mai havia de mostrar els seus sentiments o preferències,
ja que d’aquesta manera els seus ministres podrien tractar de complaure’l i
després conspirar contra ell d’amagat.
Lo que más estimarían los monarcas, si fueran
inteligentes, sería el conducirse en todo con extrema cautela. Se cuidarían
mucho de ser reservados con sus sentimientos de predilección y aborrecimiento
hacia otros, porque si sus ministros notasen por quién sienten predilección o
aborrecimiento, serían ellos quienes dispensarían favores al predilecto o
impondrían castigos al aborrecido, arrogándose, en cualquier caso, bien la
magnanimidad bien la autoridad que no les corresponde. De ahí que los monarcas,
si fueran inteligentes, se expresarían con una cautela tan extremada que nada
desvelarían ni mostrarían acerca de sí […].
[…]He aquí
cómo proceden los monarcas que saben gobernar: primero, escuchan las propuestas
de sus ministros; segundo, analizan su utilidad; tercero, comprueban que
resultados han dado y, cuarto, conceden premios a los ministros cuyas
propuestas los hubieran dado buenos e impondrían castigos a aquellos cuyas
propuestas no; y así, siguiendo este método, no quedaría en sus cortes un solo
elocuente inútil […].
(Han Fei Zi. El arte
de la política. Capítulo 48: los ocho principios)
El monarca havia de deixar que els seus
ministres prenguessin les decisions de tal manera que aquests, com que no
coneixien les vertaderes motivacions del monarca, no sabessin a què atenir-se.
D’aquesta manera, el monarca podia aplicar premis o càstigs segons si les accions
dels seus ministres eren bones o perjudicials per a ell o per a l’Estat.
[…] Embaír a los monarcas
consiste en trazar estratagemas, y trazar estratagemas no es sino cambiar. Pero
tanto las estratagemas como los cambios de los malos ministros son evitables:
si los ministros ven que los monarcas premian a quienes sirven bien a la nación
y castigan a quienes delinquen, no osarán delinquir, y si ven que los monarcas
nunca desvelan sus juicios sobre lo que les gusta y disgusta y siempre callan
para sí lo que cada ministro les transmite, no se atreverán a cambiar de
opinión sólo para que coincidan con las que, ya desveladas, sabrían que
satisfarían a los monarcas, sino que dirían las que dirían las que en verdad
favorecieran a éstos […].
Así se ha de investigar a los
ministros: cogiendo información de todo tipo acerca de ellos, o nunca llegarán
a saber cómo son y qué hacen en verdad, y ponderando cada hecho turbio, o nunca
descubrirán qué ministro es responsable de qué infracción. Es decir, que los
monarcas deberían diseccionar todo lo que hacen y dicen sus ministros y
reprender rigurosamente a los hallados culpables de infracciones. ¿Qué les
podría ocurrir de no seguir este método? Por un lado, el ver sus obras y
palabras libres de disección llevaría a los malos ministros a perderles al
punto todo respeto; por otro, el ver sus faltas libres de represión y castigo
les movería a maquinar en su contra sin temor. Siguiendo este sistema de
disección meticulosa de lo que dicen y hacen sus ministros, sin embargo, los
monarcas obtendrían pruebas manifiestas de si cumplen, y cómo de bien, su deber
de servir a la nación. Y en cuanto a la reprensión de los culpables, conviene
anotar que los monarcas que tengan intención de llevarla a cabo deberían
mantenerla secreta hasta el momento mismo de ejecutarla.
De ahí se deduce que si, al
observar lo que hacen y escuchar lo que dicen y proponen, descubriesen los
monarcas indicios de que sus ministros andan en maquinaciones, correspondería
que premiasen a los que no hayan tomado parte en las maquinaciones y castigasen
con igual rigor tanto a los malos maquinadores como al resto de los ministros
que, conociéndola, no la hubiesen delatado […].
(Han Fei Zi.
El arte de la política. Capítulo 48: los ocho principios)
Aquesta forma d’actuar
del monarca està clarament inspirada en la màxima taoista de la “no acció” o wuwei 无为.
[…] Los monarcas han de estimar la quietud y la
reserva como al jade. De ahí que no deban hacer las cosas por sí mismos sino
sólo saber si sus ministros son torpes o diestros al hacerlas; de ahí que no
deban hacer planes ellos mismos sino sólo saber si los que hacen sus ministros
serían provechosos o perjudiciales para la nación. Que no pregunten, pues sin
preguntar, obtendrán buenas respuestas, y que no obren, pues sin obrar
obtendrán buenos resultados. Así deben hacer: escuchadas las propuestas de los
ministros, las tomarán como si fueran la mitad de un anillo; vistos los
resultados, los tomarán como si fueran la otra mitad, y comprobarán si ambas
mitades encajan, y en esto se basarán para otorgar los premios e imponer los
castigos de la ley […].
(Han Fei Zi. El arte de la política.
Capítulo 5: así deben hacer los monarcas)
Finalment, la paraula shi 势, que significa “poder” o “autoritat”, fa
referència a l’autoritat i el poder del monarca. Si volia mantenir el poder, el
monarca no havia de delegar poder de decisió als seus ministres sota cap
concepte, el monarca era qui havia de tenir el control absolut del poder de
l’Estat i el poder de decidir quan calia concedir premis i aplicar càstigs severs.
En cas contrari, els seus súbdits li perdrien tot el respecte, la seva
autoritat podria ésser qüestionada i, finalment, el monarca acabaria perdent el
control del poder estatal que cauria en mans dels seus ministres i homes
influents.
Para que los mandatos de los monarcas sean cumplidos
y acatadas sus prohibiciones, han de tener poder y autoridad: poder absoluto
para emitir y no emitir penas de muerte y autoridad para someter al pueblo. ¿Y
qué han de hacer para no desacreditar tal poder y para no perder tal autoridad?
Primero: nunca han de instaurar ni abolir leyes, según las que se decida si
premiar o castigar, arbitrariamente, sino que han de seguir un solo criterio
fijo y claro; segundo: nunca han de permitir que sus ministros castiguen ni
premien a nadie, o su autoridad quedaría dispersada.
(Han Fei Zi. El arte de la política.
Capítulo 48: los ocho principios)
