La Xina és un país multi
ètnic, dins els seu immens territori hi conviuen 55 minories ètniques
oficialment reconegudes pel Govern de la República Popular de la Xina (RPX). Totes
aquestes ètnies tenen diferents trets culturals, lingüístics, religiosos, etc.
Tanmateix, les
diferencies no només es poden trobar dins les minories ètniques del país, l’ètnia
majoritària dels Han (població d’ètnia xinesa que comforma el 91 % de la població
del país) també conforma un conjunt de població força heterogeni, especialment
des del punt de vista lingüístic entre els xinesos del nord i del sud. Les
diferències lingüístiques dins les regions del nord han estat sempre molt menys
remarcables perque el nord fou el bressol de la civilització xinesa, a més
d’ésser una regió amb unes característiques orogràfiques que facilitaren la
comunicació dels diversos grups humans que hi habitaven. En canvi, a les
regions muntanyoses del sud de la Xina, els diveros grups humans sempre van estar històricament
més aïllats i, possiblement, aquesta sigui una de les raons principals de la
variada diversistat dialectal del sud. A les regions meridionals de la Xina hi
ha set fimílies dialectals que comparteixen un mateix origen amb el xinès antic que es parlava fa uns 2000 anys a
les planes septentrionals de la Xina. Al mateix temps, aquestes famílies
dialectals es divideixen en molts subdialectes. Cal dir però, que el terme
“dialecte” és usat per al Govern de la Xina amb la voluntat de restar
importància a les diferències lingüístiques regionals. El cert és que la
majoria d’aquests “dialectes” no són intel·ligibles entre si, i per tant, es
podrien considerar més aviat llengües diferenciades.
El
mandarí i el cantonès són els dos dialectes oficialment més reconeguts arreu
del món. El cantonès és el dialecte més representatiu de la família dialectal Yue que es parla a la província
meridional de Guangdong (Canton) i a les ex colònies anglesa i portuguesa de
Hong Kong i Macao. Com que la província de Guangdong ha estat tradicionalment
un lloc de molta emigració, no és gens estrany,doncs, que durant molts anys el
cantonès hagi estat el dialecte xinès més parlat dins la diàspora xinesa,
especialment la diàspora del segle XIX que va emigrar cap al sud-est asiàtic,
als Estats Units, al Canadà i al Regne Unit.
Tanmateix,
el mandarí o putonghua (llengua
comuna) és la llengua que utilitzen avui dia els xinesos per a comunicar-se amb
les persones que no són de la seva mateixa regió dialectal. A més a més, el
xinès mandarí ha esdevingut la llengua dels mitjans de comunicació i actualment
és el dialecte xinès més estudiat per estudiants estrangers d’arreu del món.
El
mandarí és una variant dialectal basada ,en gran mesura, en la parla de Pequín.
Actualment, es calcula que el mandarí té uns 900 milions parlants nadius que
viuen a les províncies del nord, centre i oest de la Xina, cosa que la
converteix en la llengua més parlada del món. De la mateixa manera que la resta
de dialectes xinesos, el mandarí és una llengua que pertany a la família
lingüística sinotibetana i que té unes característiques molt peculiars que la
diferencien notablement de la resta de llengües del món. Precisament és en aquestes
característiques que enumero a continuació, on rau l’enorme dificultat a l’hora
d’estudiar aquesta llengua.
En primer lloc, el xinès
no disposa de cap escriptura alfabètica com succeix amb la immensa majoria de
llengües del món, sinó que utilitza aproximadament uns 3000 o 4000 caràcters o hanzi汉字 que, independentment de quina sigui la seva pronunciació,
per si sols ja expressen significats.
En segon lloc, el xinès
mandarí és una llengua tonal que disposa de quatre tons diferents per a
diferenciar els significats de les diverses paraules, és a dir, que els
diferents fonemes canviaran de significat segons el to en què es pronunciïn.
Aquest tret que també és compartit per la resta de dialectes xinesos i per algunes
llengües del sud-est asiàtic, és absolutament necessari en el cas del xinès perquè
és una llengua molt pobra des d’un punt de vista fonètic, és a dir, que disposa
d’un registre de sons molt limitat. Mentre que la majoria de llengües que es
parlen a Occident tenen aproximadament unes 2400 síl·labes diferents per a formar tots els mots de la
llengua, el xinès només en té unes 400. Així doncs, no hauria de sorprendre el
fet que el xinès tingui una quantitat ingent de mots homòfons. Malgrat que
mitjançant els tons, el nombre d’homòfons es redueix considerablement,
l’homofonia continua essent un greu problema, especialment si tenim en compte
que també hi ha una ingent quantitat de semi homòfons, és a dir, que l’únic que
varia és el to en què es pronuncien i que, òbviament, són molt difícils de distingir per a un
estranger.
Per
exemple, dos fonemes sil·làbics molt comuns en el xinès mandarí com poden ésser
“chu” i “shi” poden significar una infinitat de coses segons en quin dels
quatre tons es pronunciïn. A la taula següent es mostren alguns dels caràcters
que tenen aquestes dues pronunciacions però que volen dir coses diferents. En
aquesta taula també hi trobem algunes de les paraules homòfones o semi
homòfones que es formen amb aquests mateixos caràcters.
出师
|
处事
|
处世
|
除湿
|
厨师
|
Sortir + mestre
|
Tractar + afers
|
Tractar + generació
|
eliminar+ humitat
|
Cuina + mestre
|
Finalitzar el procés d’aprenentatge
|
Tractar afers
|
Saber viure o comportar-se en societat
|
Deshumidificar
|
Cuiner
|
出使
|
初始
|
初时
|
初十
|
初试
|
sortir + utilitzar
|
Començament + començar
|
començament + temps
|
començament+ deu
|
començament+ provar
|
Servir com a enviat a l’estranger.
|
Inicial
|
Al començament
|
Desè dia del calendari lunar.
|
Debutar
|
出事
|
出示
|
出世
|
出仕
|
|
sortir+ afer
|
sortir+ mostrar
|
sortir + generació
|
sortir+ treballar d’oficial
|
|
Tenir un accident
|
Mostrar
|
Néixer
|
Esdevenir oficial
|
La majoria de persones
que mai no han estudiat xinès pensen que llegir l’escriptura xinesa ha de ser
forçosament la part més difícil del xinès. El cert, però, és que per a la
majoria d’estudiants de xinès com a llengua estrangera, la comprensió de la
llengua oral resulta encara molt més difícil que la comprensió de la llengua
escrita, per la simple raó que hi ha tantes paraules que sonen igual o de forma
similar, que si no hi ha un context ben clar dins la conversa resulta sumament
difícil comprendre el que diu el nostre interlocutor xinès. Tanmateix, aquesta
enorme ambigüitat de la llengua oral no té el seu equivalent en el pla de la
llengua escrita perquè els caràcters xinesos són tots ells diferents i tenen uns
significats ben definits.
La dificultat de
comprensió de la llengua oral no és pas quelcom que afecti únicament als
estrangers que estudien el xinès. Sovint, són els mateixos xinesos qui han de
fer front a les ambigüitats de la llengua oral, ambigüitats que han de resoldre
concretant quins són els caràcters amb els quals estan formades certes paraules
de difícil comprensió. Així doncs, per a evitar qualsevol possible ambigüitat
de la parla, gairebé tots els mitjans de comunicació audiovisuals i les pel·lícules en xinès es subtitulen en caràcters xinesos, ja
que, d’aquesta manera, tots els xinesos ho poden entendre, independentment del
dialecte que parlin, ja que els significats dels caràcters són els mateixos per
a tots els xinesos, malgrat que en cada regió dialectal hom els pronunciarà a
la seva manera.
El fet
que tots els xinesos es puguin entendre mitjançant l’escriptura tot i parlar
dialectes diferents i incomprensibles entre si, és quelcom que mai deixa de
sobtar als occidentals. De fet, l’escriptura ha estat l’element unificador dels
xinesos. Gràcies a ella, els xinesos s’han identificat com a xinesos i s’han
mantingut units al llarg de més de dos mil·lennis i, això ha estat possible
gràcies al fet que les grafies de la llengua xinesa no representin els sons de
la llengua com succeeix amb el nostre alfabet, sinó que representin els
significats en si mateixos.
Fa molts
segles, alguns estats tributaris de la Xina imperial com el Japó, Corea o el
Vietnam, varen adoptar el sistema d’escriptura xinès. Amb els segles, però, tant
el coreà com el vietnamita acabaren adoptant sistemes d’escriptura fonètica que
s’adaptaven millor a les característiques morfològiques i sintàctiques
d’aquestes dues llengües. Tanmateix, el japonès ha continuat usant una part
molt significativa de l’escriptura xinesa que la combina amb un sistema
d’escriptura sil·làbic autòcton (els kana)
que, al seu torn, foren creats a partir de certs caràcters o kanji. En l’actualitat, el japonès és un
únic exemple d’escriptura híbrida que combina el so de l’escriptura sil·làbica
amb els significats dels caràcters que foren importats de la Xina.
Encara
que el xinès y el japonès no estiguin genealògicament emparentats, sí que
comparteixen un sistema d’escriptura comú. Per tant, si tenim en compte les
característiques semàntiques dels caràcters xinesos o kanji, no hauria de sorprendre massa el fet que un japonès pugui
entendre moltes paraules d’un text escrit en xinès o viceversa.
Transcripció fonètica del xinès
Al llarg
de la història contemporània de la
Xina, hi ha hagut diversos intents, alguns amb més èxit que d’altres, de
transcriure el xinès fonèticament mitjançant les grafies de l’alfabet llatí.
Fins i tot hi hagué escriptors com Lu Xun que consideraven que per a trencar
amb la tradició i modernitzar el país calia fer profundes reformes en
l’educació xinesa com ara la substitució dels caràcters per la transcripció
fonètica mitjançant les grafies d’un alfabet com el llatí.
Durant
els primer anys de la segona meitat del segle XX es creà el pinyin, un dels sistemes de transcripció
fonètica del xinès que usa les grafies llatines. Aquest és sens dubte el
sistema de transcripció que més acceptació ha tingut en els darrers anys, ja
que finalment s’ha acabat imposant arreu del món com a mètode per a transcriure
noms xinesos. Tanmateix, el pinyin només
és una eina emprada per a estudiar i distingir els sons i els tons de la
llengua en el procés d’aprenentatge dels caràcters xinesos i, en cap cas, no podrà
mai substituir els caràcters xinesos. Si intentéssim llegir un text xinès
transcrit en pinyin, succeiria
quelcom semblant al que succeeix en la llengua oral, és a dir, que tenint en
compte la ingent quantitat d’homòfons, no tindríem cap signe gràfic distintiu
que ens permetés distingir les diferents paraules per escrit i, la lectura
esdevindria molt ambigua i feixuga. La diferència entre llegir un text escrit
en caràcters xinesos i el mateix text transcrit en pinyin rau precisament en què la comprensió del text en caràcters
xinesos és instantània, mentre que la comprensió del text en pinyin és més lenta, ambigua i dependent
del context.
Molts
occidentals opinen que l’escriptura xinesa encara que sigui bella, és “endarrerida”
i caldria substituir-la per un alfabet. Aqueta opinió no és certa perquè com ja
s’ha quedat palès, els caràcters xinesos tenen un poder comunicatiu molt
important. A més a més, ja hem vist a través dels exemples que l’opció
d’alfabetitzar el xinès seria totalment inviable.
Avui dia
ningú no pot posar en dubte que l’escriptura xinesa sigui totalment compatible
amb els avenços tecnològics, ja que el xinès és una de les llengües amb més
presència a Internet. Tanmateix, quan tot just arrencava l’era tecnològica,
molta gent creia que l’escriptura xinesa havia tocat sostre i que, per tant,
seria incapaç d’adaptar-se als nous reptes tecnològics. Cal tenir present que
abans que apareguessin els actuals processadors de text, per a mecanografiar un
document en xinès calia una màquina d’escriure amb més de dues mil tecles per
als diversos centenars de caràcters. Afortunadament, amb els sistemes operatius
i processadors de text moderns, aquest problema ha quedat definitivament
resolt. Al teclat de l’ordinador només hi ha les lletres de l’alfabet llatí amb
les quals es forma el pinyin. Quan
escrivim les paraules en pinyin, aquestes
apareixen automàticament a la pantalla transformades en caràcters xinesos que
es van relacionant entre sí segons el context de les frases que anem escrivint.
Quan escrivim una frase molt ambigua i
l’ordinador no és capaç de determinar quin és l’homòfon que volem escriure,
tenim l’opció d’obrir un menú on apareixen les paraules o caràcters que tenen
aquella mateixa pronunciació, així que només caldrà escollir l’opció desitjada.
Els caràcters xinesos
Durant
l’Antiguitat, molt abans que apareguessin els primers sistemes d’escriptura
fonètica o alfabètica, hi van haver alguns sistemes d’escriptura pictogràfica i
ideogràfica (sistemes egipci, sumeri, xinès, etc.) que no representaven els
sons de la llengua sinó que les mateixes grafies expressaven els conceptes o les
idees. Tanmateix, el sistema d’escriptura xinès és l’únic sistema pictogràfic i
ideogràfic que ha sobreviscut fins als nostres dies.
Fins al segle XIX se
sabien ben poques coses sobre l’origen dels caràcters xinesos o la forma com
aquests havien evolucionat al llarg dels segles. No obstant això, a cavall dels
segles XIX i XX, una sèrie de troballes arqueològiques realitzades al nord de
la Xina varen contribuir a datar l’escriptura xinesa en una mica més de tres
mil anys d’antiguitat, període històric que coincideix amb la llegendària
dinastia dels Shang (1600-1046 a.C).
En aquests jaciments
arqueològics s’hi trobaren una infinitat d’ossos oraculars (especialment escàpules i closques de tortuga) sobre els quals hi havia
gravats tota una sèrie d’inscripcions que varen ésser identificades com les
formes més arcaiques dels actuals caràcters xinesos. De fet, alguns d’aquests
caràcters que estaven gravats sobre els ossos no havien evolucionat gaire
respecte la seva forma actual.
Les
inscripcions sobre els ossos oraculars tenien una funció ritual. A través
d’aquestes inscripcions, els xamans realitzaven els seus rituals de divinació i
predicció de situacions quotidianes com ara, el desenllaç d’una batalla,
l’evolució de les collites, aspectes relacionats amb el clima i les catàstrofes
naturals com les sèquies o les inundacions i, en general, qualsevol altre afer que el monarca considerés
de vital importància per a la seva supervivència o la del seu reialme.
Conseqüentment,
l’escriptura xinesa tenia ja des dels seus orígens un marcat caràcter
ritualista i elitista perquè només estava a l’abast de les persones més
influents i poderoses de la societat. Segles més tard, la tradició confuciana i
lletrada perpetuà l’elitisme de l’escriptura xinesa fins ben entrat el segle XX
a través dels exàmens imperials i l’art de la cal·ligrafia. Nou fou fins les
primeres dècades de la segona meitat del segle XX, que la Xina de Mao Zedong
dugué a terme dues reformes importants per a fer de l’escriptura xinesa una eina
més accessible. D’una banda, es dugué a terme una simplificació de l’escriptura
que consistia en reduir el nombre de traços de molts caràcters per a agilitzar
la seva escriptura i procés d’aprenentatge. De d’altra, gràcies a les massives
campanyes d’alfabetització, milions de xinesos varen tenir accés a l’educació
bàsica per primer cop en la història, fet que permeté que l’escriptura estigués
a l’abast de les masses i deixés d’ésser un instrument usat només per una
minoria lletrada.
Els
caràcters xinesos sempre han estat uns grans desconeguts per la majoria
d’occidentals que se’ls han mirat amb una certa fascinació per la seva bellesa
i complexitat de formes. Tanmateix, l’exotisme desmesurat no ajuda a donar una
visió objectiva i realista de l’escriptura xinesa, sinó que només contribueix a
crear mites que ens allunyen de la realitat. A continuació destaco alguns
d’aquests mites més estesos.
En
primer lloc, moltes persones creuen que els caràcters xinesos són dibuixos. De
fet, sí que és cert que hi ha una part dels caràcters, els anomenats
pictogrames, que en els seus orígens representaven de forma gràfica certs
objectes o fenòmens de la realitat, però també és cert que els pictogrames
només són una part molt petita de l’escriptura xinesa.
En segon
lloc, moltes persones creuen que cada caràcter equival a un mot però de fet, en
xinès, caràcters i paraules no necessariament són termes sinònims. Sí que és
cert que hi ha paraules que només estan compostes per un únic caràcter, però el
cert es que la immensa majoria de paraules en xinès modern estan compostes per
dos o més caràcters. Així doncs, el fet que siguem capaços de reconèixer y
saber llegir molts caràcters d’un text no necessàriament implica el fet que
coneixem les paraules d’aquell text.
En
tercer lloc, un altre aspecte que s’ha magnificat massa és el nombre de
caràcters que cal saber per a poder llegir en xinès. Si be és cert que hi ha aproximadament
un total de 50.000 caràcters xinesos, també és cert que de tota aquesta ingent quantitat
només se’n fa servir una ínfima part, perquè la majoria són noms i mots que ja
han caigut en desús. Així doncs, en l’actualitat, la major part de llibres i
premsa no solen usar més de 2000 o 2500 caràcters diferents i, de fet, quan un
estudiant de xinès coneix els mil caràcters més freqüents, ja és capaç de reconèixer
i llegir un 70 o un 80 % dels caràcters que apareixen en la major part de
publicacions, malgrat que no conegui la majoria de paraules que apareixen en
aquestes publicacions. El nombre de caràcters que els xinesos coneixen variarà
en funció del nivell cultural que tingui
cada xinès. Per regla general, un xinès amb estudis de secundària en coneix al
voltant d’uns 2500, mentre que un xinès amb estudis superiors pot arribar a conèixer
uns 4000 caràcters depenent de si els estudis que ha cursat són de caire més
tècnic o humanístic. De fet, els estudiants que cursen carreres de filologia i
història xineses són els que n’han d’aprendre més, ja que han d’aprendre fins i
tot aquells caràcters que s’usaven en altres èpoques, o simplement perquè han
d’emprar un llenguatge molt més descriptiu.
“Anatomia” dels
caràcters xinesos
Tots els
caràcters xinesos es poden descompondre en diversos elements més petits,
excepte certs pictogrames que formen una sola unitat de significat, és a dir,
que fan de pictograma i radical alhora. Els radicals són una part summament
important dels diversos elements gràfics que composen els caràcters perquè
aporten el significat bàsic, és a dir, que el radical expressa alguna qualitat
inherent al significat de cada caràcter. Per exemple, els caràcters que
descriuen substàncies liquides com “sopa汤”, “suc 汁” ， paraules com “mar 海”, “riu 江”, “llac 湖”, o caràcters que
expressen conceptes com “clar 清” o “net 洁”, porten el radical
d’“aigua氵”.
En el xinès modern, hi ha 214 radicals diferents que a més de fer la funció
d’elements semàntics, també serveixen per a cercar caràcters desconeguts en el diccionari. Dins
dels diccionaris moderns de xinès, els caràcters apareixen ordenats per l’ordre
alfabètic de pronunciació del pinyin,
però si trobem un caràcter que no sabem com es pronuncia, què és el que hem de
fer aleshores? És evident que no podem buscar-lo pàgina per pàgina entre els
milers de caràcters que hi poden haver dins d’un diccionari, perquè això
suposaria un esforç inhumà i una pèrdua de temps descomunal. Afortunadament,
aquest problema és de fàcil i ràpida solució. Dins de qualsevol diccionari de
xinès hi ha una taula on apareixen els 214 radicals ordenats y numerats segons
el nombre de traços. En les pàgines que segueixen a aquesta taula hi ha una
llista amb tots els caràcters ordenats pel seu radical y el nombre de traços
restants. Així doncs, el caràcter que cerquem l’haurem de buscar dins d’aquesta
llista basant-nos en dos paràmetres molt importants: el radical del caràcter y
el nombre de traços restants. Quan el trobem, aquesta llista ens remetrà la a
pàgina del diccionari on es troba aquest caràcter. Allí hi trobarem la seva
pronunciació escrita en pinyin, els
significats que té i les paraules que comencen per aquest caràcter.
A part
del radical, pel que fa a la resta d’elements que formen un caràcter, en la
major part dels casos, es tracta d’elements que tenen una funció purament
fonètica i no tant pictogràfica o ideogràfica. A continuació destaco només
les quatre categories de caràcters més
comunes.
Pictogrames
Els
pictogrames eren, en els seus orígens, dibuixos més o menys realistes de certs
objectes o fenòmens de la realitat més immediata que envoltava la dinastia
Shang. Els pictogrames són sens dubte els primers caràcters que van aparèixer i
encara que hagin evolucionat força fins a formes molt més abstractes, si hom
s’hi fixa atentament, encara es pot reconèixer el que volien representar.
龜 tortuga
|
山 muntanya
|
火 foc
|
水aigua
|
Aquest pictograma representa una tortuga amb el cap,
les potes, la cua i la closca.
|
Aquest
pictograma representa una serralada de muntanyes.
|
Aquest
pictograma representa les flames d’un foc.
|
Aquest pictograma representa el corrent d’aigua d’un riu.
|
力 força
|
日sol
|
月lluna
|
禾 gra, cereal
|
En els seus orígens, aquest pictograma representava una
arada, i per a llaurar un camp calia tenir molta força.
|
Aquest pictograma que significa sol, era representat
originalment per un cercle amb un punt al mig. Aquest punt segurament
representava una taca solar.
|
Aquest pictograma representava una lluna creixent o
menguant, els dos traços del mig, podria ésser que representessin els cràters
lunars.
|
Aquest
pictrograma representa una espiga de blat o ordi.
|
人persona
|
大 gran
|
天 cel
|
木 arbre, bosc
|
田 camp
|
Una persona dempeus vista de perfil i caminant.
|
Una persona cam els braços estesos.
|
Una persona amb els braços estesos i sota el seu cap : el cel
|
Aquest pictograma representa un arbre amb el tronc i les branques.
|
Aquest pictograma representa un camp cultivat.
|
Compostos semàntics
Tanmateix,
hauria estat impossible representar totes les realitats, especialment les de
caire més abstracte, mitjançant un pictograma. Així doncs, gairebé de forma
paral·lela a l’aparició dels pictogrames, aparegueren els compostos semàntics,
que són la unió de dos pictogrames que units representen una nova idea o
concepte.
秋 tardor
|
森 bosc
|
明 brillant
|
男 home
|
cereal + foc
|
tres abres
|
sol + lluna
|
camp + força
|
A la tardor es
solien cremar els rostolls que havien quedat als camps després de la sega.
|
Molts arbres formen
un bosc.
|
Un sol i una lluna
junts brillarien molt.
|
Els homes eren els qui
treballaven als camps i tenien la força per a llaurar la terra.
|
Ideogrames
La forma
mateixa de certs ideogrames ens revela la idea que volen representar com en el
cas de l’ideograma下que
vol dir “sota” i que representa un senyal
sota la línia de l’horitzó, o el cas de l’ideograma上que representa un senyal sobre la línia sobre l’horitzó i
que, precisament, vol dir “sobre”.
Compostos semàntics i fonètics
Tanmateix,
amb els compostos semàntics no n’hi havia prou per a resoldre el problema de la manca de nous caràcters per
a expressar noves idees i conceptes. Així doncs, una mica més tard de
l’aparició dels pictogrames i els compostos semàntics, aparegueren els
compostos de semàntica i fonètica. En aquest tipus de caràcters, hi ha un
element fonètic que ens dóna una pista aproximada sobre com es pronuncia i un
element semàntic, el radical, que descriu alguna qualitat inherent al
significat del caràcter. Per exemple, el caràcter相 que es pronuncia xiang,
es usat com a element fonètic d’altres caràcters que tenen radicals diferents.
Aquesta manera de formar caràcters va resultar tan productiva que en
l’actualitat una mica més del 70 % dels caràcters xinesos estan formats
d’aquesta manera.
Caràcter Original
|
Radical:
Cor心
|
Radical:
Aigua氵
|
Radical: Bambú 竹
|
Radical:
Extens
厂
|
Radical:
Seda纟
|
||
相
|
想
|
湘
|
箱
|
厢
|
缃
|
||
xiāng
|
xiǎng
|
xiāng
|
xiāng
|
xiāng
|
xiāng
|
||
Mutu,
Mirar a
Aparença
|
Voler
Pensar
Considerar
|
Nom d’un riu de la Xina.
|
Cistell
Caixa
|
Ala d’un edifici
|
Groc clar
Marró
|
||
En la cultura xinesa, el cor ha
representat sempre l’òrgan de pensament.
|
L’aigua és l’essència d’un riu.
|
El bambú era un material molt usat per
a fabricar caixes i cistells.
|
El fet que sigui ample indica quelcom
gran com una casa
|
Descriu
probablement el color de la seda natural sense tenyir.
|
|||
En la
llengua xinesa hi ha molts caràcters que fan d’elements fonètics. Encara que
aquests elements fonètics només ens donin una pista aproximada de la
pronunciació del caràcter, hom no pot dir que l’escriptura xinesa és
completament pictogràfica i ideogràfica. Com segurament succeí en altres
cultures, el fet d’usar certes grafies de l’escriptura pictogràfica com a
elements fonètics hauria pogut ésser un primer pas cap a l’evolució d’una
escriptura totalment fonètica. Tanmateix, en el cas de la Xina, aquesta
evolució no es produí mai, potser per la necessitat de diferenciar, en el pla
escrit, l’enorme homofonia existent en la llengua oral.
Simplificació dels caràcters xinesos
Com ja he mencionat anteriorment, desde mitjans dels anys
50 fins a ben entrada la dècada dels 60, la Xina maoísta dugué a terme una
simplificació de l’escriptura que consistia en reduir el nombre de traços de
molts dels caràcters perquè fossin més fàcils d’escriure i memoritzar. Per
altra banda, alguns caràcters que desde l’antiguitat ja tinien una forma
simplificada varen ésser aprofitats i recopilats en un llistat oficial de
caràcters.
Tanmateix, Hong Kong i Taiwan, així com en les comunitats
més antigues de la diàspora xinesa, es va continuar usant les formes
tradicionals sense simplificar. Actualment, dins la cultura xinesa coexisteixen
els dos sistemes d’escriptura simplificada i tradicional. Malgrat que en ambdós
sistemes podem trobar caràcters que tenen formes molt diferents, cal tenir
present, però, que els dos sistemes no difereixen tant entre sí ja que no tots
els caràcters varen ésser simplificats. A més, en molts casos només es va
simplificar algun petit element com el radicaral amb la qual cosa, en nombrosos
casos, les formes tradicional i simplificada són perfectament reconexibles.
Forma tradicional
|
Forma simplificada
|
Significado
|
中國
|
中国
|
China
|
Número de trazos: 11
|
Número de trazos: 8
|
|
客廳
|
客厅
|
Comedor
|
Número de trazos: 25
|
Número de trazos: 4
|
|
認識
|
认识
|
Conocer, reconocer
|
Número de trazos: 14
y 19
|
Número de
trazos: 4 y 7
|
Transcripció dels noms estrangers en xinès
Finalment,
un altre gran misteri per a les persones que desconeixen el xinès és el de la
transcripció dels noms estrangers. Una situació molt freqüent amb la qual solen
trobar-se la majoria d’estudiants de xinès és que algú els demani com s’escriu
el seu nom en xinès. El cert és que la majoria de vegades aquestes persones
queden decebudes quan veuen que l’estudiant de xinès es incapaç de dir-los com
s’escriu el seu nom. De fet, la transcripció de noms estrangers al xinès és
quelcom molt complex perquè com ja hem vist el xinès no té cap alfabet. Per
exemple, per a transcriure un nom com el de “Maria” no tenim cap lletra o
caràcter que equivalgui a cap de les lletres que formen aquest nom. Així doncs,
les transcripcions s’hauran de fer usant el valor fonètic dels caràcters que
tinguin pronunciacions semblants a les d’aquestes lletres. Tanmateix, també cal
tenir en compte que els caràcters tenen per sí mateixos una càrrega semàntica
molt potent, és a dir que com que signifiquen quelcom, això influirà en la transcripció
del nom perquè, a part d’escollir els caràcters pel seu valor fonètic, també
caldrà tenir en compte que el significat d’aquests caràcters sigui positiu i
s’ajusti al que es vulgui representar. Per exemple, els caràcters amb els quals
es transcriu el nom de “Maria” 玛丽亚 (Maliya) signifiquen
“àgata (mineral)”, “bell” i “Àsia”, és a dir, que el nom de Maria en xinès es
podria traduir com “bella àgata d’Àsia” . No obstant això, Maria es un nom molt
comú i és normal que tingui una transcripció oficialment reconetguda a la Xina,
el problema sorgeix quan són nomsx que no són tan comuns o mundialment
reconeguts. En aquests casos, necessitarem l’ajuda d’un xinès nadiu i tindrem
dues opcions. La primera opció será que ens transcriguin el nom imitant la
fonètica del nom original mitjançant caràcters que tinguin una pronunciació
semblant, i que a més, signifiquin quelcom positiu. La segona opció será que
ens tornin a “batejar”, és a dir, que ens donguin un nom genuïnament xinès els
caràcters del qual reflecteixin alguna característica de la nostra
personalitat, trets físics, data de naixement, algun element relacionat amb
l’astrologia xinesa, etc.
Les característiques de
la data de naixement són un recurs força emprat a la Xina per a donar noms als
fills. En aquest tipus de casos, els noms es poden assignar en funció de
l’època de l’any en la qual hagi nascut el nadó, les característiques
climàtiques, etc. A més a més, cal tenir en compte que els fenòmens de la
naturalesa s’enquadren dins la teoría del yin
yang, així doncs, els noms femenins s’associaran a fenòmens yin, mentre que els noms masculins
s’associaran a fenòmens yang.
Els cinc elements o
fases de l’astrologia xinesa (fusta, foc, terra, metall i aigua) es un altre
recurs que desde sempre s’ha emprat a la Xina per a donar noms als fills. Molts
pares contractaven els serveis d’un expert en astrología xinesa perquè
determinés, a partir de la data de naixement del nadó, quin era el seu element
predominant i quin era l’element que li mancava. Depenent de quina fos la
predicció, els caràcters escollits per a formar el nom del fill havien de
portar un radical que representés algun dels cinc elements (fusta, foc, terra,
metall o aigua) en funció de quina fos la mancança.
Un exemple molt
ilustratiu de transcripció de noms estrangers el podem trobar en dues marques
de productes muldialment coneguts com Coca Cola o Cola Cao. Quan aquestes
companyies varen penetrar dins del mercat xinès varen haver de transcriure el
nom de la seva marca i, a més a mes, ho van haver de fer amb uns caràcters que
signifiquessin quelcom positiu y a la vegada atractiu per al consumidor xinès.
Coca Cola va transcriure el seu nom com可口可乐 (kekou kele), que es podria
traduir com “pot donar gust, pot donar felicitat” . Per la seva banda, Cola Cao
va trascriure el nom com高乐高 (Gaolegao) que
literalment significa “alt, feliç, alt”. Aquest significat va clarament adreçat
als pares de família a qui volen transmetre el missatge que si els seus fills
prenen Cola Cao creixeran molt i seran feliços.
Supersticions relacionades amb la llengua
En la llengua xinesa hi
ha certes paraules homòfones que han donat lloc a nombroses supersticions. Per
exemple, és molt típic que en les celebracions de l’Any Nou xinès hi hagi en
tots els àpats un plat de peix perquè el mot “peix” 鱼(yú) és homòfon amb el mot 余 (yú) que significa “sobrant”, “excendent”. Com que la
pronunciació d’ambdós mots és exactament igual, els xinesos creuen que si
mengen peix durant les celebracions de d’Any Nou farà que hi hagi excedents en
aquell any.
Per altra banda, en la
cultura xinesa existeixen moltes supersticions amb les xifres 4 i 8. El número
4 és en realitat una xifra proscrita, és el número de la mala sort perquè la
seva pronunciació 四 (sì) és homòfona amb la de la
paraula “mort” 死 (sǐ), amb l’única diferència que el to emprat en ambdues paraules no és el
mateix. Els xinesos són sumament supersticiosos amb aquesta xifra, fins al punt
que a la Xina no hi ha mai el pis número 4 (es passa directament del 3er al
5è). Per altra banda, el 8 és el número de la bona sort perquè la seva
pronunciació八 (bā) s’assembla a la del caràcter发 (fā) que composa la paraula发财 (fācái), que significa “fer
fortuna”, “enriquir-se”. Encara que el so inicial d’ambdós caràcters no és el
mateix com en el cas anterior, el to i el so final sí que coincideixen en
ambdós casos. Per aquesta raó, quan es llegeixen sembla com si fossin homòfons.
Els xinesos veneren el número 8 perquè creeuen que els portarà riquesa y bona sort.
El número 8 és present a tot arreu, fins al punt que els números de matrícula i
telèfons mòbils que porten aquesta xifra son els més sol·licitats. Per altra banda, no va ser fruit de la
casualitat que Pequín es presentés com a candidata a acollir els Jocs Olímpics
de 2008, ni tampoc que la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics fos el dia
8 d’agost (mes vuitè) a les 8 de la tarda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada