Llengua i Cultura Xineses: Buddhisme

Context històric i religiós

Per a entendre la innovació que va suposar el Buddhisme en la seva època cal tenir en compte el context històric, polític i religiós que hi havia a la India al segle VI a. C. La societat vèdica india es dividia en diverses castes de major a menor rang. Totes les persones estaven condemnades a morir i a renéixer indefinidament, és l’etern cicle de mort i renaixement conegut amb el nom de samsara. Les persones presoneres del samsara estan subjectes a la llei de retribució kàrmica. El karma és l’energia que va acumulant la persona al llarg de la seva vida fruit de les seves accions i pensaments intencionats i, és justament aquesta energia la que es transmet en el moment del renaixement. Si les accions o pensaments de la persona són bons es crearà un karma positiu i, per tant, el renaixement serà favorable (en forma de persona bondadosa). Contràriament, si les accions o pensaments són dolents, el karma serà negatiu i, en conseqüència, el renaixement de la persona també serà negatiu (en forma d’animal o persona malvada).

Per tal que la persona aconsegueixi alliberar-se del samsara cal que deixi de produir karma, però per això cal que els seus pensaments i accions no tinguin cap finalitat premeditada o intencionalitat ja que aquests són la font d’on brolla el karma. Arribat aquest difícil moment en què la persona deixa de crear karma, és quan es produeix la Il·luminació. En la religió hinduista, aquesta il·luminació es denomina moksha i en el Buddhisme, nirvana. Encara que no es poden considerar termes sinònims que designin una mateixa realitat, sí que tenen, tanmateix, un punt en comú: alliberar l’ésser humà de l’etern cicle de mort i renaixement que tant de sofriment provoca a les persones.

A la India vèdica només les dues castes superiors, la dels brahmans (sacerdots) i la casta dels guerrers (noblesa), tenien la possibilitat d’aconseguir la Il·luminació, mentre que la resta de castes inferior en l’escalafó social quedaven condemnades a morir i a renéixer perpètuament com a persones de la mateixa casta. En aquest sentit, el sorgiment del Buddhisme va suposar un gran avenç social ja que el mateix Buddha (Siddharta Gautama) va afirmar que totes les persones eren iguals i podien aconseguir d’igual forma la Il·luminació, independentment de quin fos el seu estatus social o econòmic.

La vida del Buddha

El Buddhisme es va originar al nord de la India, als estreps de l’Himalaya. El seu fundador, Siddharta Gautama, fou un príncep d’un petit regne governat pel clan dels Sakya que pertanyia a la casta guerrera o noble. El dia del seu naixement, al voltant de l’any 566 a.C, el seu pare, el rei Suddhodana, feu venir un xaman que va predir que el seu fill un dia arribaria a convertir-se en un gran rei o un gran líder espiritual. Per tal que el jove Siddharta seguís el camí en comptes de l’espiritual calia que el seu pare el privés de veure la dura realitat que hi havia més enllà dels murs de palau (pobresa, sofriment, vellesa, malalties, mort, etc.).

El rey Suddhona volia a tota costa que el seu fill el succeís al tron i es convertís en un gran rei, per això va posar a l’abast del jove príncep tots els placer que la vida li podia oferir, per tal d’evitar que el príncep tingués qualsevol inclinació de tipus espiritual.

Siddharta es va casar i va arribar a tenir un fill, i quan semblava que el seu pare havia aconseguit el seu objectiu, Siddharta, que des de ben petit ja havia mostrat certes inquietuds espirituals, va aconseguir finalment sortir de palau amb l’ajut del seu servent. Allí fora es va trobar cara a cara amb la més dura realitat de la vida, va descobrir el que era la vellesa, la malaltia i la mort, descobriments que van deixar al jove príncep absolutament traumatitzar. En una de les seves últimes sorties, Siddharta va veure un asceta errant que demanava almoina, i malgrat el fet que aquest home havia renunciat als plaers mundans, el jove príncep descobrir en el seu rostre una gran expressió de pau i serenor que el van deixar perplex. Fou aquest últim descobriment el que finalment el va fer prendre la determinació d’abandonar la seva família per a trobar respostes al perquè del sofriment humà.

Siddharta va anar vagant d’un lloc a un altre durant set anys, aprenent de les ensenyances dels gurús que anava trobant pel camí i seguint pràctiques d’ascetisme radical com la de no menjar gairebé res durant períodes prolongats de temps. Quan va estar a punt de perdre la vida per causa d’aquest ascetisme tan extrem, finalment Siddharta es va adonar que aquest camí no el duria enlloc i va decidir tornar a menjar. Al cap de poc temps es va creuar amb un mestre músic que li deia al seu alumne: “Si les cordes del teu instrument estan massa fluixes no sonaran bé. Contràriament, quan les cordes estiguin massa tensades s’acabaran trencant. És en el punt mig, quan no estan massa tensades ni massa fluixes que l’instrument sona correctament”. D’aquella ensenyança indirecta, Siddharta en va extreure una conclusió que donà lloc a una de les ensenyances més importants dins del Buddhisme, la Via Mitja, és a dir que, el fet de deixar-se endur massa pels plaers mundans i el fet de mortificar-se i infligir dolor al cos és, en ambdós casos, igualment nociu i contraproduent.

Finalment, Siddharta es va asseure a meditar als afores de la ciutat de Bodh Gaya sota un arbre que els buddhistes anomenen arbre de Bodhi o arbre del despertar. Siddharta va decidir no tornar-se a aixecar fins que no trobés una resposta a la causa del sofriment humà. Durant la seva meditació, Siddharta va descobrir el següent: que l’existència humana implica necessàriament dolor i sofriment, que l’orígen d’aquest sofriment radica en el desig o anhel que tenen les persones per posseir coses materials, que està a l’abast de tothom la possibilitat de poder escapar del dolor, i que per aconseguir-ho, cal seguir els vuit preceptes bàsics del Buddhisme (Noble Òctuple Sender). Això que Siddharta descobrí es coneix amb el nom de les “Quatre Nobles Veritats”, i representen l’essència del pensament buddhista, allò que tot fidel ha d’acceptar com a vàlid per a poder-se considerar buddhista. Els expertes en Buddhisme solen comparar les Quatre Nobles Veritats amb un diagnòstic mèdic, és a dir, en primer lloc, es diagnostica la malaltia (la vida implica sofriment); en segon lloc, les causes d’aquest sofriment (el desig i l’anhel són les causes del sofriment humà); en tercer lloc, es determina que té curació (l’ésser humà pot escapar del sofriment); finalment, s’aplica la medicina (seguir els preceptes del Noble Òctuple Sender).

Saviesa (prajña)	1- Visió o comprensió correctes
Saviesa (prajña)	2- Pensament o determinació correctes
Conducta ètica (sila)	3- Parlar correctament
	4- Actuar correctament
	5- Mitjà de vida correcte
Entrenament de la ment (samadhi)	6- Esforç correcte
	7- Consciència del moment correcta
	8- Concentració o meditació correctes

La conclusió a la qual va arribar el príncep Siddharta és que els éssers humans viuen en la ignorància perquè són incapaços d’adonar-se del fet que el coneixement del món que els envolta no és més que un cúmul de percepcions canviants i errònies sobre les quals fundem coneixements que considerem com a sòlids. Si la percepció que tenim del món està constantment mutant i no podem donar-la per vàlida, l’única certesa immutable a la qual poden atenir-se els éssers humans és la vacuïtat, és a dir que, en el fons, tot és buit. El fet que les persones s’aferrin al desig i anhelin allò que és material no és més que una prova fefaent de la seva ignorància i incomprensió de la vacuïtat de l’univers que ens envolta, per això, si la felicitat dels éssers humans depèn de quelcom que té una existència transitòria i que tard o d’hora acabaran perdent, la vida dels éssers humans estarà condemnada al sofriment.

Aquesta ignorància sobre la vacuïtat de les coses és precisament la responsable de crear el karma que lliga als éssers humans al samsara. D’aquesta manera, els éssers humans moren i reneixen de forma indefinida i prolonguen també, de forma indefinida, el seu sofriment. El príncep Siddharta va comprendre la vertadera naturalesa vàcua de l’Univers i va renunciar al desig. Arribat aquest punt, Siddharta va entrar en una fase irreversible que els buddhistes anomenen nirvana, i que es podria traduir de forma vaga amb el terme cristià “il·luminació”. Quan hom entra a l’estat de nirvana, se trenca definitivament el cicle de mort i renaixement (samsara), això significa que aquella persona ja mai més no tornarà a renéixer i, per tant, això suposa la fi del seu sofriment. En aquell moment, Siddharta es va convertir en un Buddha, que en sànscrit vol dir “despert”, és a dir, algú que ha entès la Veritat Última (Dharma). Un Buddha ja no actua com la resta de persones que es mouen pel seu afany o interès personal, un Buddha és algú que ha renunciat a tot a la vida, els seus actes són espontanis i no estan motivats per cap interès material.

Quan Buddha va transmetre aquests coneixements amb els seus antics companys ascetes que l’havien rebutjat per haver traït el seu bot de no menjar, és un moment que els buddhistes anomenen el primer gir de la roda del Dharma. El Dharma és la Veritat Absoluta que Buddha va descobrir sota l’arbre de Bodhi, i el fet que Buddha compartís el seu secret amb els seus antics companys de meditació és un moment summament important dins del Buddhisme perquè marca l’inici de la primera comunitat monàstica buddhista (sangha). Buddha, amb la seva gesta no només va ajudar als seus antics companys a arribar al nirvana, aquests també es van convertir en els seus primers deixebles i membres fundadors de la sangha que el van ajudar a difondre el missatge del Dharma arreu de l’India.

La paraula nirvana vol dir literalment “apagar” o “extingir”, és a dir, la persona aconsegueix extingir el foc del desig que cremava en el seu interior. Tot i que cap buddhista sap del cert com és realment aquest estat, la majoria coincideixen a descriure’l com un estat de pau absoluta. El nirvana de Buddha es divideix en dues fases. La primera és quan Buddha descobreix les Quatre Nobles Veritats sota l’arbre de Bodh Gaya, moment en què deixa de produir karma. La segona fase és en el moment de la seva mort, quan acaba cremant tot el karma residual que quedava en la seva persona i entra en un estat que el buddhistes denominen parinirvana o nirvana final, moment en el qual la persona mor i ja mai més tornarà a renéixer.

Després de la mort de Buddha, els seus deixebles, cada vegada més nombrosos, varen decidir posar per escrit les ensenyances del seu mestre donant així lloc al sorgiment del primer Cànon buddhista, el Cànon pali.

Amb els segles, el Buddhisme es va estendre per tot el subcontinent indi, gran part del sud-est asiàtic, Àsia Central i Oriental. Tanmateix, diverses divergències dins la comunitat monàstica sobre com s’havia d’interpretar el missatge de Buddha van donar lloc a diverses escissions de la sangha. El Buddhisme Theravada o Hinayana (l’única de les branques supervivents del Buddhisme més ortodox) es va estendre majoritàriament pel sud-est asiàtic (Myanmar, Tailàndia, Cambodja i Laos), mentre que el Buddhisme Mahayana (que va aparèixer posteriorment) s’estengué majoritàriament per tota la regió d’Àsia Central, el Vietnam, la Xina, Corea i el Japó.

Budhhisme a la Xina

El Buddhisme Mahayana va penetrar a la Xina durant el primer segle de la nostra era procedent de la India. Tanmateix, no fou fins dos segles més tard, després que caigués la dinastia dels Han l’any 220 d.C que la nova religió començà a arrelar profundament en la societat xinesa. Aquest període d’arrelament que va des de la caiguda de la dinastia Han fins la instauració de la breu dinastia dels Sui l’any 581 d.C, es caracteritza per ser un període de profunda depressió, inseguretat i inestabilitat política. Els motius principals pels quals el Buddhisme va arrelar tan profundament en aquest període són bàsicament dos. En primer lloc, el nord de la Xina estava fragmentat en una sèrie de regnes d’origen bàrbar (pobles d’origen nòmada procedents de les estepes del nord d’Àsia). Com que aquest nòmades havien usurpat el poder al xinesos, van creure més convenient donar suport a una religió estrangera que legitimés el seu poder abans donar suport al Confucianisme que els era totalment hostil. En segon lloc, com que aquesta època es va caracteritzar per ser una època de profunda depressió, dolor i sofriment, probablement la gent va trobar en el Buddhisme un refugi o consol, una forma d’alleujar al seu sofriment que ni el Confucianisme ni el Taoisme van poder proporcionar.

El Buddhisme va trobar en el Taoisme alguns punts en comú com per exemple, el concepte de la vacuïtat o el fet que les coses flueixen i estan en constant canvi i que, per tant, la percepció que tenim de les coses només sigui una aparença il·lusòria i no pas la seva vertadera naturalesa. De fet, durant els primers segles de la seva introducció a la Xina, el Buddhisme anava disfressat de Taoisme, fins al punt que molta gent confonia els dos sistemes de pensament. Això va succeir, en gran part, perquè a l’hora de traduir les escriptures buddhistes al xinès es van fer servir molts termes que feien referència a conceptes taoistes o confucianistes, cosa que contribuïa a ofuscar el missatge de Buddha. Tanmateix, amb el temps van anar apareixent noves escoles de traducció i traductors cèlebres com Kumarajiva que varen saber traduir fidelment al xinès els Cànons buddhistes.

Per altra banda, cal tenir present que en la introducció del Buddhisme a la Xina no va ésser bufar i fer ampolles. El Buddhisme procedia d’una cultura molt diferent de la xinesa, la cultura india, molt més espiritual que la cultura xinesa. En una societat tan pragmàtica com la xinesa, on la família i l’Estat eren una mateixa cosa, no és gens estrany que molts conceptes buddhistes no fossin acceptats i s’hagueren d’adaptar al pensament xinès. Sens dubte, des del punt de vista confucià, un dels aspectes més controvertits de la historia del Buddha (Siddharta Gautama) era el fet que hagués abandonat a la seva família per anar a buscar la Veritat Absoluta que donés una resposta al sofriment humà.

Una vegada adaptat a la cultura xinesa, el Buddhisme va viure la seva edat d’or a la Xina durant les dinasties Sui 隋朝i Tang 唐朝 (581-907 d.C). Tanmateix, i malgrat la gran capacitat assimiladora del poble xinès, a partir de la rebel·lió d’An Lushan (755 d.C), la Xina es va tornar un país molt més hermètic i va adoptar una actitud molt més hostil envers les influències estrangeres. En aquest moment, una nova forma d’interpretar el Confucianisme (Neo-confucianisme) va anar guanyant terreny al Buddhisme. Encara que el Buddhisme no va desaparèixer com a religió del poble, les ensenyances del Buddha ja no gaudien, com en anterioritat, del patrocini imperial, mentre que la comunitat monàstica quedava sota el ferri control de l’estat imperial.