Els canvis que ha experimentat la Xina
des de la mort de Mao Zedong l’any 1976 no tenen precedents en la història de
cap altre país del món. En menys de 30 any es va passar d’una economia
socialista deficient (agricultura col·lectivitzada, propietat estatal de la
terra i els mitjans de producció, inversió estrangera inexistent, etc. ) a una
societat amb una economia de mercat que creix a més d’un 8% anual. El president
Deng Xiaoping, que durant la Revolució Cultural havia estat una víctima més del
radicalisme maoista, fou l’artífex de tots aquests canvis que ha experimentat
la Xina en els últims decennis. El 1978, Deng Xiaoping va agafar les regnes del
poder i dugué a terme l’anomenada política de “reforma i obertura” que tenia com a objectiu liberalitzar paulatinament
l’economia xinesa, atraure la inversió estrangera i superar la situació de
subdesenvolupament en la qual es trobava l’economia xinesa. Per aconseguir
aquest objectiu, s’obriren cinc Zones Econòmiques Especials a les ciutats
meridionals de Shenzhen, Zhuhai, Shantou, Xiamen i Hainan, on es dugué a terme
una economia de mercat a petita escala. Aquest petits “oasis capitalistas” dins
de l’economia socialista xinesa varen tenir un paper molt important perquè
serviren de petits laboratoris de prova que tenien com a finalitat veure si
funcionava o no una economia de mercat dins una societat socialista com la
xinesa sense córrer massa riscos. Com ja havia pressuposat Deng Xiaoping, els
resultats foren molt satisfactoris perquè varen atraure molts inversors
estrangers seduïts per les facilitats que proporcionava el govern xinès i
l’abundant mà d’obra barata que abaratia enormement els costos de
producció. En vista de l’èxit que van
tenir les cinc primeres Zones Econòmiques Especials, progressivament, se’n van
anar obrint de noves al llarg de tota la costa xinesa.
China VS The US: The
Battle for Oil
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada