https://www.youtube.com/watch?v=bWHt9FR0b_M
Religió
i filosofia a la Xina
Des
del punt de vista religiós, la civilització xinesa s’ha caracteritzar sempre
pel seu gran eclecticisme, és a dir, per la seva gran capacitat d’anar
assimilant nous conceptes filosòfics i religiosos sense necessitat d’abandonar
els que ja existien anteriorment. Aquest fet ha donat lloc una amalgama de
diferents conceptes filosòfics i religiosos procedents de diferents fonts
(Confucianisme, Taoisme, Buddhisme, conceptes de la cosmologia xinesa, etc.)
que a la Xina es coneix com a religió popular.
Context històric
Els
corrents de pensament que han influenciat la societat xinesa com el
Confucianisme o el Taoisme van aparèixer i es varen desenvolupar durant la
segona meitat de la llarga dinastia Zhou. Els historiadors solen dividir aquest
període en dos sub-períodes que denominen Primaveres
i Tardors (chunqiu 春秋 722-481 a.C) i Estats
Combatents (zhanguo 战国 481-221 a.C).
Durant
segles els reis de la dinastia Zhou havien mantingut l’ordre, la pau i
l’harmonia en el seu govern compost de diversos feus que juraven lleialtat al
poder central dels Zhou. Els Zhou, que havien arrabassat el poder a la dinastia
anterior, la dels Shang, varen basar el seu govern en un nou concepte que
justifiqués la seva usurpació del poder dels Shang, el concepte del Mandat del Cel
(Tianming 天命),
segons el qual una dinastia despòtica que havia dut una mala gestió de l’Estat
i havia maltractat al poble, podia perdre el favor del Cel. Aquesta pèrdua del
poder solia anar precedida de certs senyals que auguraven un canvi de dinastia com
el de les catàstrofes naturals (sequeres, inundacions, terratrèmols), males
collites i èpoques de fam que donaven lloc a rebel·lions populars que acabaven
per enderrocar la dinastia regnant.
Les
anomenades Cent Escoles del Pensament xinès o zhuzi
baijia 诸子百家 varen sorgir a finals del període Primaveres
i Tardors com a resposta a una situació de profunda
crisi política i de valors que estava patint la dinastia dels Zhou. Les
lleialtats que segles enrere havien forjat els savis reis Zhou amb els diversos
feus havien dut segles de pau, prosperitat i harmonia dins la societat.
Tanmateix, amb els segles aquestes lleialtats es van anar desintegrant
progressivament fins a desembocar en un estat de guerra permanent entre els
diversos estats veïns per a fer-se amb el control del territori i els recursos
dels altres estats veïns (període d’Estats o Regnes Combatents).
De
les moltes escoles de pensament que sorgiren en aquella època, només en
sobrevisqueren un reduït nombre, entre les quals destaquen el Confucianisme, el
Taoisme, el Legisme o el Mohisme. El sorgiment de les Cien Escoles de Pensament
va tenir com a objectiu trobar respostes i solucions als problemes del moment,
fent especial èmfasi en la relació de l’home i el cosmos (en el cas del
Taoisme), l’home i la seva relació amb la família, el monarca i les tradicions
ancestrals (en el cas del Confucianisme), o l’home i la seva relació amb
l’Estat i les lleis (en el cas del Legisme).
Confucianisme
El Confucianisme, que a la Xina s’anomena rujia 儒家, ha estat, des de la instauració de la dinastia Han, la
ideologia central del govern imperial. Aquest sistema de pensament s’articulava
entorn al concepte del Mandat del Cel (Tianming 天命) que reafirmava el poder de l’emperador.
El model d’estat que varen forjar els primers
reis Zhou i que defensava Confuci era el d’un Estat estructurat com una gran
família, és a dir, una estructura jeràrquica de llinatges familiars en forma
piramidal en la part superior de la qual hi havia el monarca o Fill del Cel (Tianzi 天子). En aquest tipus d’organització política i social, el
culte als avantpassats tenia un paper fonamental, ja que gràcies als ancestres
els poder s’havia anat transmetent generació rere generació al llarg dels
segles. El monarca havia de rendir culte als seus avantpassats reials, de la
mateixa manera que els fills barons de cada família havien de rendir culte als
seus respectius ancestres. El culte als avantpassats és una tradició que es
remunta a l’origen dels temps de la civilització xinesa, i que se segueix
practicant encara avui dia, especialment en zones rural. Així doncs, en certa
manera, podríem dir que aquest culte és com la veritable religió del poble
xinès, tot i que, amb els segles, va anar incorporant elements d’altres
sistemes de pensament religions com el Taoisme i el Buddhisme.
 |
| Confuci 孔子 |
Confuci
Confuci o Kong Zi 孔子 com se l’anomena a la Xina, fou un filòsof
que visqué a cavall entre els segles VI i V a.C, fou contemporani de Siddharta
Gautama (Buddha) i de Sòcrates. Confuci va néixer al petit principat de Lu que
ocupava una part de l’actual província de Shandong. Des de ben petit ja
mostrava una gran erudició (coneixia a la perfecció els llibres Clàssics
xinesos i mostrava molt d’interès pels antics ritus xinesos).
Confuci, que va viure durant el període
de Primaveres i Tardors,
se
sentia profundament afligit per aquesta situació de crisi política i de valors
en la qual es trobava immers el seu país, i és per aquesta raó que creia que
calia recuperar la moral i les tradicions del passat. Confuci va recopilar i
sistematitzar tots els preceptes i rituals de la remota antiguitat perquè creia
que aquell passat era una vertadera edat d’or en la qual els seus reis havien
dut a terme un govern exemplar que sens dubte calia emular. En realitat,
Confuci mai no va inventar cap teoria filosòfica o política sinó que es va
limitar a recuperar les tradicions d’un passat, segons ell, esplendorós. De
fet, Confuci deia de si mateix que no havia inventat res, sinó que simplement
es limitava a difondre les tradicions ancestrals que estaven escrites en els
Cànons xinesos.
VII-1
El Mestre digué: «Traspasso i no creo; confio i estimo els antics; em goso
comparar amb el nostre vell Peng».
(Analectes
de Confuci)
Confuci creia que els sobirans de la seva
època actuaven només per interès propi i no pel bé comú de la societat com els
sants reis de l’antiguitat. Segons Confuci, aquests sobirans es caracteritzaven
per tenir “solidaritat humana” 仁 (pronunciat ren).
Aquest terme és l’espina dorsal de la filosofia confuciana i és precisament el
que sempre predicava Confuci. La paraula ren expressa
justament la virtut de complir amb les responsabilitats d’un mateix envers els
altres. De fet, si analitzem la morfologia del caràcter仁 (radical de persona 亻i el número dos二),
ja expressa d’alguna manera el que significa, que l’home no està sol en la
societat i que és summament important relacionar-se correctament amb les altres
persones. El concepte ren és
l’essència del pensament confucià que sorgeix quan les conductes de les
persones s’ajusten a allò prescrit en els Cànons i ritus de l’antiguitat. Quan
les persones tenen solidaritat humana, la vida en societat és harmònica, les
persones senten empatia i comprensió envers els altres.
VI-30-
Zigong digué: «Si hom aconseguia d’afavorir àmpliament el poble i podia
socórrer la multitud, ¿què us en sembla? , ¿podríem anomenar-ho humana
solidaritat?» El Mestre digué: «¡Si àdhuc Yao i Shun van tenir problemes en
això! Pel que fa a l’home solidari, com que desitja situar-se ell mateix, situa
els altres; com que desitja prosperar el mateix, fa prosperar els altres. Ser
capaç de copsar l’exemple en el proper, és el que podem anomenar el mètode de
la de solidaritat humana, senzillament.»
XII-2.
Zhonggong preguntà sobre la solidaritat humana. El Mestre digué: «Fora de casa,
actuar com quan hom és en presència d’un gran convidat. Emprar el poble de la
manera com es presenta un gran sacrifici. El que hom no desitja per a si
mateix, no fer-ho als altres. En el país, no provocar rancors, i a casa, no
provocar rancors.» Zhonggong digué: «Encara que jo, Yong, no sóc llest,
permeteu que posi en pràctica aquesta dita.»
(Analectes de Confuci)
Com que a Confuci li va tocar viure una època
de profundes desunions i enfrontaments entre sobirans, Confuci es va dedicar a
anar de cort en cort intentant adoctrinar a monarques i persones influents
sobre quines havien de ser les bones conductes i formes de governar
correctament, sobre quin havia de ser l’exemple a seguir. Tanmateix, Confuci
mai va aconseguir que els governants li fessin gaire cas i, finalment, va
acabar optant per dedicar-se a fer de mestre de tot aquell qui reclamés els
seus serveis. Entre els seus deixebles hi havia homes procedents de classes
nobles i homes que procedien de classes pobres, però Confuci mai no va fer
distincions perquè advocava per una educació sense distinció de classes
socials. De fet, Confuci creia fermament que el fet de procedir de la noblesa
no donava cap garantia d’ésser un noble o junzi君子. Un junzi, segons
Confuci, era un home que no actuava en benefici propi sinó que es guiava per
una rectitud moral i ètica determinades, un junzi era
un home virtuós que tenia molta solidaritat
humana,
condició que no venia donada en cap ésser humà de forma natural, sinó que
s’havia de forjar a través de l’estudi dels Clàssics xinesos i posant en pràctica
les ensenyances que apareixen en aquests llibres. Segons Confuci, en aquests
Clàssics es trobava tota la saviesa dels governants del passat.
IV-10.
El Mestre digué: «El noble, en la seva relació amb el món sota el cel, no s’hi
adapta, no el nega, sinó que s’ajusta amb el que considera just.»
IV-11.
El Mestre digué: «El noble valora la virtut; l’home menut valora la terra. El
noble valora els càstigs; l’home menut valora els favors.»
IV-12.
El Mestre digué: «Obrar d’acord amb el guany multiplica les rancúnies.»
IV-16-
El Mestre digué: «El noble és entès en justícia. L’home menut és entès en
guanys.»
IV-37.
El Mestre digué: «El noble és tranquil i serè. L’home menut sempre està
murmurant.»
XIII-26.
El Mestre digué: «L’home noble té grandesa, però no és arrogant. L’home menut
és arrogant, però no té grandesa.»
(Analectes de Confuci)
Per a Confuci, la família era la base de la
societat i la forma perfecta de govern. De la mateixa manera que un pare estima
el seu fill i, a la vegada, el fill estima, respecta i obeeix al seu pare
(pietat filial); un governant i els seus súbdits s’havien de comportar de la
mateixa forma, és a dir, si el monarca estima al seu poble i li proporciona
benestar, el poble l’estimarà, l’obeirà i el venerarà. En resum, Confuci creia
que l’Estat només era una extensió de la família i que, per tant, si totes les
famílies professaven la pietat filial, els beneficis resultants d’aquesta
pràctica s’estendrien també al govern.
II-20.
Ji Kangzi preguntà: «¿Com s’ha de fer per estimular el poble al respecte i a la
lleialtat amb entusiasme?» El Mestre digué: «Si hom s’acosta a ell amb
gravetat, aleshores tindrà respecte. Si hom té pietat filial i amor patern,
aleshores serà lleial. Si hom exalta els bons i ensenya els incapaços,
aleshores tindrà entusiasme.»
II-21.
Algú va preguntar a Confuci: «Vós, ¿per què no exerciu tasques de govern?» El
Mestre digué: «El Llibre dels Documents diu: «Un fill pietós, només amb la
pietat filial i l’amistat amb els germans, contribueix al govern. « Això ja és
una tasca de govern. ¿Per què cal encara dedicar-se a exercir tasques de
govern?»
(Analectes
de Confuci)
Segons Confuci, el bon govern només seria
possible si cada individu accepta la seva posició dins de la societat,
actua i es comporta en conseqüència.
XII-12. El duc Jing de Qi preguntà a Confuci
sobre la manera de governar. Confuci respongué dient: «Que el senyor faci de
senyor i el vassall de vassall. Que el pare faci de pare faci de pare i el fill
de fill.» El duc digué: «¡Molt bé! De debò que si el senyor no fa de senyor i
el vassall no fa de vassall, el pare no pare i el fill no fa de fill, encara que
hi hagi gra, ¡qui sap si jo en podria arribar a menjar!»
(Analectes
de Confuci)
El que volia dir Confuci en aquest paràgraf
és que si cadascú no fa bé la seva funció dins la societat i el govern,
encara que hi hagi abundància recursos al país, molta gent no hi tindrà accés
perquè sempre hi haurà gent que es deixa endur per l’avarícia i pren allò que
no li pertany.
Confuci mai no es va centrar en els problemes
metafísics de la vida, el seu únic desig era perfeccionar la vida dels homes
dins la família i la societat. De fet, en un dels passatges de les Analectes,
quan un dels seus deixebles li pregunta per la mort i els esperits, Confuci diu
el següent:
XI-12. Jilu
preguntà sobre el servei a les ànimes i als déus. El Mestre digué: «Si
encara no som capaços de servir els homes ¿com podem servir les ànimes?» Digué:
«M’atreveixo a preguntar sobre la mort.» Respongué: «Si encara no comprenem la
vida, ¿com podem comprendre la mort?»
(Analectes de Confuci)
Confuci tampoc es va centrar en el fet de si
la naturalesa dels homes era bona o dolenta, és a dir, si els homes tendien de
forma natural a comportar-se de forma bondadosa o malvada. Tanmateix, dos dels
seus deixebles, Menci (Meng Zi) i Xun Zi, sí que varen arribar a profunditzar
en aquest tipus de qüestions. Menci tenia una visió optimista sobre la
naturalesa humana i afirmava que els homes són bons per naturalesa. Xun Zi, en
canvi, tenia una visió més pessimista o realista i afirmava que els homes són
dolents per naturalesa, raó per la qual cal instruir-los per a portar-los pel
bon camí.
Confuci i el Confucianisme 孔子和儒家
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada