 |
| Lao Zi 老子 |
El Taoisme filosòfic o Daoisme (aquesta última
forma escrita seguint les regles de transcripció fonètica del pinyin) va ser una escola de pensament
contemporània del Confucianisme. Aquesta escola estava representada per tres
personatges en concret que formen la trilogia del Taoisme. Per una banda, Lao
Zi 老子, personatge probablement llegendari a qui se li atribueix haver escrit el
llibre del Tao o Dao de jing 道德经. Per altra banda,
Zhuang Zi 庄子, del qual sí se’n té constància històrica (se sap que va escriure alguns
passatges de l’obra que por per títol el seu nom) i Lie Zi 列子, autor del Tractat del
buit perfecte o llibre de la perfecta vacuïtat.
El Taoisme filosòfic gira entorn del concepte del Dao 道 (Tao) que significa camí, via o mètode, i que es usat per el Confucianisme,
el Buddhisme i altres escoles de pensament tot i que amb significats diferents.
El Dao del Taoisme es una entitat
anterior al temps i a l’espai, el Dao es
infinit, es vacuïtat, no es pot definir ni descriure perquè no te trets físics.
Segons els taoistes, a la vida totes les coses estan en un perpetu fluir, tot
està canviant constantment llevat del Dao
que és d’on sorgeix tot i cap on torna tot.
La vacuïtat és un concepte molt important per als
taoistes que l’associen amb el Dao.
La vacuïtat és quelcom que passa desapercebut per a tothom, és quelcom que
ningú no valora i que dóna sentit a les coses de la vida, és a dir, el no ser
dóna sentit al ser.
11- Trenta raigs
convergeixen en el botó de la roda, però és en el buit del botó on rau la seva
utilitat per al carro.
L’atuell obté la seva forma
de l’argila treballada, però és en el buit on rau la utilitat de l’atuell.
S’obren portes i finestres, i és en el buit on rau un profit d’allò que és;
extraiem una utilitat d’allò que no és.
(Llibre del Tao)
Tanmateix, segons els taoistes, el Dao no es pot nombrar, no es pot
delimitar o copsar perquè el Dao del
que podem parlar no és el vertader Dao, el
vertader Dao és en realitat quelcom
inabastable per al coneixement racional humà.
1-
Un dao que es pot definir no és un dao
constant. Un nom que es pot aplicar no és un nom constant. L’absència de nom és
l’origen del tot. El nom és la mare de les coses.
El qui no busca trobarà el
misteri del dao. El qui busca trobarà l’aparença de les coses. El misteri i
l’aparença són u; els noms els separen. Aquesta identitat és difícil,
dificilíssima, de comprendre; és la porta del misteri més profund.
(Llibre del Tao)
Taoisme VS Confucianisme
En primer lloc, el concepte de Dao que tenen els taoistes y el
confucians és completament diferent. Per als confucians, el Dao és el camí que van seguir els sants
reis de l’antiguitat, és la moral, la forma d’actuar i les obres exemplars
d’aquells monarques. Per tant, el Dao confucianista
és un camí creat per l’home, on l’home es el centre de totes les coses. Per als
taoistes, en canvi, el Dao és una
entitat anterior a l’home, a la terra i el cel, no està subjecte al temps ni
l’espai, és vacuïtat. L’home i tot el que hi ha al cel i la terra són producte
del Dao, tot neix del Dao i tot acaba tornant cap al Dao en un perpetu fluir.
Els taoistes, a diferencia dels seus coetanis
confucians, refusen l’estudi i el coneixement racional perquè creuen que
allunya als homes de la vertadera naturalesa de l’Univers. Les persones que
posseeixen coneixements racionals volen definir el món, el volen acotar i
posseir, però l’única cosa que aconsegueixen amb això és veure les aparences de
les coses i no pas copsar la seva vertadera naturalesa d’aquestes, es fixen
només en les particularitats i són incapaços de veure el “tot”. Per exemple, el
confucians creuen que per al bon funcionament de la societat i el govern cal
una rectificació dels noms, és a dir, que cada cosa es digui pel seu nom, que
els noms de les coses descriguin la vertadera naturalesa de les coses perquè no
hi hagi malentesos. Els taoistes, en canvi, aposten per un coneixement fruit de
l’experiència, un coneixement lliure de prejudicis a través del qual el savi
observa el devenir natural de les coses sense cap ànim de definir-les, sense
voler posseir-les o canviar el seu curs natural.
Per als confucians són summament importants els
ritus li 礼 que no només incloïen les cerimònies i ofrenes als
ancestres, sinó també tot allò referent a les relacions humanes: etiqueta,
protocol, comportament i conductes adequades dins la societat. Per als
taoistes, en canvi, els ritus són fruit de la convenció social i, per tant, no
tenen cap valor. Les persones que segueixen els ritus actuen, volen transformar
les coses perquè aquestes s’adaptin a una moral determinada, però la moral
només és una invenció de l’home i l’home no és més que una part de la creació
del Dao. Per tant, segons els
taoistes els ritus corrompen la societat i l’allunyen de la vertadera essència
del Dao.
Per als confucians, l’eix central de la vida és la
família i la vida en societat. El junzi confucià
és aquella persona que professa la solidaritat humana ren仁, la seva moral i els
seus actes s’ajusten allò prescrit als Cànons xinesos, és a dir, que actua de
forma exemplar igual que ho van var els sants reis de l’antiguitat. El savi
taoista, en canvi, aposta por portar una vida més austera, senzilla i allunyada
de la societat amb l’objectiu d’estar en perfecta harmonia amb la naturalesa, i
per tant, estar més a prop del Dao. La
seva màxima és el “no actuar”o wuwei 无为 que no significa “no
fer res”, sinó simplement no influir ni intentar canviar el
devenir natural de l’Univers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada